L’any 1966, un grup de joves amb inquietuds musicals va començar a trobar-se per cantar a Terrassa. Eren sobretot universitaris, tenien poc més de vint anys i al capdavant hi havia Joan Casals, un jove músic que havia passat per l’Escolania de Montserrat.
No tenien la sala d’assaig estable que tenen avui. Van passar pel Centre Social Catòlic, per la parròquia de la Sagrada Família i fins i tot per cases particulars. Els horaris tampoc eren els mateixos.
«Els primers assajos podien començar a les dotze de la nit», recorden.
Seixanta anys després, els dilluns continuen sent dia d’assaig, però ara comencen a les vuit del vespre.
La conversa comença amb Ferran Peiró, president del Cor Montserrat, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals. No és ben bé una entrevista. Anem parlant, apareixen noms, records, dates, anècdotes. Al cap d’una estona s’hi incorpora Joana Prats. Seu amb nosaltres i la conversa continua a tres bandes.
I és així, saltant del 1966 al 2026 i tornant enrere quan cal, com intentem entendre què hi ha darrere de seixanta anys cantant.
Un nom amb una mica de misteri
Per què es diu Cor Montserrat?
La resposta no és tan senzilla com podria semblar.
«És una mica un misteri.»
Ho han preguntat fins i tot a persones vinculades als primers anys i no han pogut establir amb certesa d’on va sortir el nom. La relació de Joan Casals amb Montserrat —havia estat escolà— ofereix una explicació probable, però el Cor no ha mantingut històricament una vinculació institucional especial amb el monestir.
Sí que hi ha, en canvi, un fil musical.
Àngel Rodamilans, Cassià Maria Just, Ireneu Segarra i Joan Casals.
Aquest és el «compàs de quatre» que el Cor ha recuperat aquest 2026 per explicar una tradició musical que acaba arribant a Terrassa a través de Casals. El concert de l’Escolania de Montserrat del 24 d’abril, acte central del 60è aniversari, va permetre retrobar simbòlicament el Cor amb unes arrels musicals que formen part de la seva història.
Quaranta anys amb Joan Casals
Joan Casals va dirigir el Cor des de la fundació fins al 2006.
Quaranta anys.
Durant bona part d’aquella etapa, Jaume Puig va assumir responsabilitats institucionals des de la presidència. Quan en parlem apareix una expressió que explica la relació entre tots dos millor que un organigrama:
«Era un pack.»
Amb Casals també va evolucionar l’ambició musical de la formació. D’un repertori molt vinculat inicialment a la cançó tradicional catalana i a peces corals més assequibles, el Cor va anar assumint obres de més envergadura.
A la conversa, El Messies de Händel apareix com un punt d’inflexió. Va ser l’octubre de 1981, en una interpretació conjunta amb la Coral Cantiga i la Camerata Instrumental de Catalunya.
No és una obra qualsevol per explicar l’evolució del Cor. El Messies forma part encara avui del seu repertori de grans oratoris, al costat d’obres de Bach, Brahms, Bruckner o Vivaldi.
I aquesta història té aquest any un component especialment emotiu.
Joan Casals va morir el 2 d’octubre de 2025, als 80 anys. Gairebé exactament un any després, aquest dijous 1 d’octubre, l’Ajuntament de Terrassa li lliurarà a títol pòstum la Medalla d’Honor de la Ciutat. El Cor Montserrat participarà en l’acte, al saló de plens, interpretant una peça en record del músic que el va dirigir durant quatre dècades.
El primer 60è aniversari sense Joan Casals ha acabat sent, inevitablement, també un any per recordar-lo.
Una casa des de 1972
Quan Casals deixa la direcció el 2006, s’obre una etapa amb diferents directors. Llorenç Castelló, Lucia Beresova, Marc Marcet, David Garcia i Cesc Vallès es van anar succeint al capdavant del Cor abans de l’arribada de Rosa Maria Ribera. Ferran i Joana insisteixen que no s’ha d’interpretar com una crisi musical. Després de quaranta anys amb una mateixa persona al capdavant, van arribar simplement uns anys amb més relleus.
Mentrestant, molts cantaires continuaven allà.
«Hi ha bastant compromís i fidelitat.»
Aquesta potser és una de les explicacions més senzilles dels 60 anys.
N’hi ha una altra: tenir una casa.
El Cor Montserrat es va integrar a Amics de les Arts i Joventuts Musicals l’any 1972. Quan en parlem, no destaquen tant l’estructura administrativa com el que això ha significat en el dia a dia: una sala d’assaig fixa, amb piano, preparada per cantar i disponible cada setmana.
Estabilitat.
Per al Cor, AAiJM ha significat també formar part d’una entitat històrica de Terrassa. I, en sentit contrari, el Cor hi ha aportat durant més de mig segle una presència continuada de la música coral.
Avui, aquella estabilitat permet que una quarantena de persones continuïn trobant-se cada dilluns.
«Estem en un moment bastant dolç»
En el moment de la conversa són 42 cantaires, amb una edat mitjana al voltant dels cinquanta anys.
Sopranos, contralts, tenors i baixos.
Les cordes estan força equilibrades i durant els últims dos o tres anys han anat arribant noves incorporacions. També alguns joves.
No tants com voldrien.
El relleu generacional apareix inevitablement quan parlem del futur, però Ferran i Joana no descriuen un Cor amb problemes per continuar.
Al contrari.
«Estem en un moment bastant dolç a nivell de cantaires i a nivell de projecte musical.»
Al capdavant hi ha Rosa Maria Ribera.
Quan apareix el seu nom, la conversa s’anima. Ferran i Joana transmeten la imatge d’una directora inquieta, activa, disposada a fer propostes, però també a escoltar les que neixen dins del mateix Cor. Anar a un concert, descobrir una formació o conèixer altres músics pot acabar generant un nou contacte i, més endavant, un projecte.
Aquesta actitud ajuda a entendre l’etapa actual.
Però no significa trencar amb el passat.
«Hi ha com un pòsit de fons que ve de Bach, de Mozart, de Händel.»
Aquesta continua sent la base.
A partir d’aquí, diuen, es pot experimentar.
Més de cent persones per començar el 60è
El 60è aniversari va començar d’una manera força coherent amb aquesta història de continuïtats.
El 8 de febrer, més d’un centenar d’antics cantaires, amics i persones vinculades al Cor es van retrobar a Amics de les Arts i Joventuts Musicals en un sopar-concert.
Música, records i persones de diferents èpoques compartint taula.
El programa oficial defineix l’aniversari precisament com un homenatge a totes les persones que han format part d’aquest «fil d’història».
Després vindrien la tornada a la Sagrada Família, el concert de l’Escolania, la Fira Modernista, la Festa Major, els intercanvis...
Però el 60è començaria a créixer més del que havien previst.
«Uau, què és això?»
Un aniversari de seixanta anys convidava a mirar enrere.
El Cor ho ha fet.
Però també ha començat a entrar en terrenys poc habituals.
Glosa. Cançons de vi i taverna. Cultura popular. Nous formats. I fins i tot el Festival TNT.
Quan va arribar aquesta última proposta, una de les primeres reaccions va ser:
«Uau, què és això?»
No era el terreny habitual d’un cor acostumat a Bach, Händel o Vivaldi.
Van acceptar el repte.
I la sorpresa va ser seva.
«Va ser espectacular.»
TNT ni tan sols formava part del programa inicial del 60è. És una de les propostes que han anat apareixent durant un any que ha crescut mentre avançava.
«Hem trencat tots els esquemes.»
I alguna cosa ha passat també portes endins.
Parlen d’una energia nova al Cor.
Joana hi posa especialment l’accent quan parlem de la barreja amb altres formes de cultura popular. El que podria haver semblat un territori allunyat del seu món musical ha acabat convertint-se en una descoberta. En algun moment de la conversa ho resumeix com «una riquesa brutal».
Clàssics, però no immòbils
Durant molts anys, l’activitat habitual podia girar al voltant de dos o tres grans concerts anuals.
Preparar una cantata de Bach o una obra de Händel podia significar quatre o cinc mesos de feina.
Aquest 2026 el ritme és un altre.
El programa del 60è ha portat el Cor a participar en una dramatització durant la Fira Modernista, experimentar amb la glosa durant la Festa Major o preparar un taller participatiu de cançons de vi i taverna amb Jaume Ayats. Glosa – Tra[d]icions, de fet, ja es presentava com una proposta que «trenca els motlles del concert coral convencional».
No es tracta de substituir una cosa per l’altra.
«Nosaltres som clàssics, però dintre d’aquest clàssic també ens adaptem a les tendències, als nous formats.»
Aquesta obertura també està fent aparèixer públics diferents.
Qui va a escoltar el Gloria de Vivaldi no ha de ser necessàriament la mateixa persona que descobreix el Cor al TNT, en una proposta de glosa o cantant en una activitat participativa.
I els nous formats poden obrir una altra porta: algunes persones coneixen el Cor en un concert, s’hi interessen i acaben preguntant què han de fer per cantar-hi.
Per a una formació que pensa en el relleu generacional, arribar a nous públics també pot significar arribar a noves veus.
El fil de Cassià Maria Just
Hi ha una part del programa d’aquest any que Joana explica amb especial interès: la vinculada al centenari del naixement de l’abat Cassià Maria Just.
I no es limita als actes que el Cor farà a Terrassa.
Un quartet sorgit del Cor va participar el 26 de juny al Palau de la Generalitat en l’acte central de l’Any Cassià Maria Just. I el 19 d’octubre està prevista una nova participació en els actes commemoratius, aquesta vegada al Palau Reial de Pedralbes.
Pocs dies després, el 25 d’octubre, la Sagrada Família de Terrassa acollirà una jornada dedicada al llegat espiritual i musical de Cassià Maria Just. El pare Bernabé Dalmau oferirà una conferència i l’organista Mercè Sanchís interpretarà composicions de l’abat. El Cor Montserrat completarà el concert amb una selecció de la seva obra coral.
El cercle torna a aparèixer.
Cassià Maria Just forma part d’aquell fil musical que, passant per Ireneu Segarra i Joan Casals, ajuda a entendre les arrels del Cor Montserrat.
Seixanta anys després, el Cor continua formant part d’aquesta història.
Una Sibil·la diferent
El final del 60è arribarà per Nadal amb el Cant de la Sibil·la a les Esglésies de Sant Pere.
No serà la primera vegada que el Cor recupera aquesta tradició. Però aquest any la proposta s’inscriu en aquesta voluntat d’obrir el projecte a altres complicitats i llenguatges, amb la participació de Gemma Humet.
És una altra de les combinacions que apareixen durant la conversa quan intentem entendre què està passant aquest 2026.
Tradició i veus actuals.
Patrimoni i experimentació.
El Cant de la Sibil·la tancarà així un any en què el Cor ha mirat cap a la seva història i el seu patrimoni musical, però també s’ha atrevit a explorar nous formats i noves complicitats.
Després de tot el que ha passat durant l’any, potser serà també una manera de mirar cap endavant.
I quan en faci 70?
Quan la conversa s’acosta al final, la pregunta és inevitable.
Com els agradaria trobar el Cor Montserrat quan celebri els setanta anys?
La resposta no parla de grans auditoris ni de grans obres.
Parla de persones.
Els agradaria que hi hagués una nova generació que hagués agafat el relleu, encara que molts dels que hi són avui continuessin cantant.
No substituir una generació per una altra.
Fer-les conviure.
Hi ha reptes. Incorporar joves n’és un. També ho és assumir el cost de produccions de música clàssica que necessiten instrumentistes professionals i recursos que una entitat amateur difícilment pot assumir tota sola.
Però quan els pregunto per la salut del Cor, la resposta és molt més senzilla.
«La il·lusió hi és, les ganes hi són.»
La conversa ja s’acaba quan entra Imma Grimalt, tresorera del Cor. S’afegeix als últims minuts, quan ja estem parlant del futur i del relleu generacional. Hem començat parlant amb el Ferran, després s’hi ha afegit la Joana i ara arriba la Imma. Potser és una bona imatge d’un Cor que, al capdavall, fa seixanta anys que es construeix així: amb gent que s’hi va incorporant.
I voldrien una altra cosa quan arribin els setanta: continuar sent a Terrassa.
Potser és aquí on es troben els dos extrems de la història.
El 1966, un grup de joves va decidir començar a cantar. Alguns assajos començaven a mitjanit i encara no tenien una casa estable.
El 2026, 42 cantaires es continuen trobant cada dilluns.
Canten Bach, Mozart i Händel.
Però també han descobert la glosa, han entrat al TNT i han compartit projectes amb creadors i públics que fa només uns anys probablement no haurien imaginat.
Saben d’on venen.
Però no sembla que tinguin gaire interès a quedar-s’hi.
«Hem trencat tots els esquemes.»
Després de seixanta anys, potser continuar viu també vol dir això.
També pots seguir innTerrassa
📸 Instagram · 📲 WhatsApp · 🤝 LinkedIn